Guaraní als instituts catalans?

La foto correspon als membres de la Comisión Nacional de Bilingüismo de Paraguai. Com que fa poc que van canviar el ministre d’Educació i Cultura (Sr. Héctor Galeano Perrone) ara la CNB queda així:

Mburuvichakuéra / President:

Karai / Senyor Alberto Riart, ministro de Educación y Cultura

Membres:

Karai / Senyor Ramiro Jesús Domínguez Codas
Kuñakarai / Senyora Aída Torres de Romero
Kuñakarai Olga Galeano de Cardozo
Karai Ramón Raimundo Silva Fernández
Kuñakarai María Elizabeth García de García
Karai Carlos Villagra Marsal
Karai José Zanardini
Kuñakarai María Eva Mansfeld de Agüero
Kuñakarai María Elvira Martínez de Campos
Kuñakarai Estela Appleyard de Acuña
Kuñakarai María Celsa Bareiro Mendoza
Kuñakarai Margarita Miró Ibars

El guaraní -als instituts catalans hi ha nois i noies de Paraguai (i fins i tot del nord d’Argentina) de famílies que parlen guaraní- és la llengua americana més viable per a “normalitzar-se”. Hi hauria d’haver un interès català per la situació lingüística d’aquests país. Ara mateix a Paraguai s’està debatent una “Ley de lenguas” que per a intentar que el guaraní s’usi arreu al costat del castellà. S’hauria de seguir aquest procés. I animar als joves paraguaians dels nostres instituts, en els projectes de recerca, per exemple, a “explicar-se” i “explicar-nos” què hi passa.

Nens pagesos estranges a les aules. Ocultació de l'origen pagès?

És molt curiós. Als instituts hi ha tot de nens estrangers, d’arreu, que provenen de països on el sector primari és predominant o molt important. “Cap” d’aquests alumnes, noi o noia parla d’uns orígens pagesos de la seva família. Aquesta ocultació fa reflexionar. És una “ocultació”, com altres, que incideix en la construcció de la identitat. Per què es dóna aquesta ocultació?
- Error metodològic. La “mostra” observada no és representativa.
- Error pedagògic. Als instituts no es donen les condicions per a “externalitzar” uns orígens pagesos.
- Realitat estadística. Realment tots els alumnes estrangers provenen de famílies urbanes amb ocupacions urbanes al sector secundari o al terciari.
- Realitat cronològica. Varen migrar massa petits per a tenir un record clar de la seva vida pagesa.
- Dubte. Hi ha una voluntat, individual o familiar, d’ocultar o negar el seu origen rural en un nou context urbà on senten que l’element pagès és desvalorat.
Allò que sí és segur és que els nois estrangers, de tenir una procedència rural, en la immensa majoria d’instituts no tenen companys locals amb aquest origen. Si els tinguessin, afloraria alguna cosa que ara “neguen”?. Nota. Avui els fills de pagesos a les aules catalanes, llevat “reductes”, son una espècie extinta o gairebé.
Sabem que hi ha nens de famílies que parlen quítxua (i molt més rarament altres llengües americanes) que amaguen i neguen aquest fet. Per què no una ocultació sobre la procedència rural? I tantes altres ocultacions com són: la pobresa, la situació jurídica, la convivència domèstica, etc.
Una pregunta. Quin valor té per a les persones i per a la societat catalana i per a un bon procés de construcció de la identitat individual dels joves poder exterioritzar la seva procedència rural? Hi podem reflexionar. Però si el creixement és un procés d’acceptació del jove, d’acceptació d’allò que hom és, també hi hauria d’haver un procés d’acceptació de la procedència rural... la procedència majoritària i primera de tota la humanitat fins just el segle XXI!
Però... tenen algun valor les arrels rurals en un món urbá? Té sentit conrear-les i vindicar-les? I té sentit fer-ho en un món rural català que no s’assembla al món rural de la Xina o de Bolívia?

Bon dia! Declaració d'intencions.

Aquest és el bloc d’en Joan Moles i Carrera. (Nota. És una prova).
La intenció del bloc és reflexionar en veu alta sobre:
- Pagesos. La situació del món rural a Catalunya i al món. El procés d’urbanització i desruralització és un procés universal irrefrenable i amb enormes conseqüències en tots els camps. Avui, per primer cop en la història de la humanitat, hi ha més persones a zones urbanes que a les zones rurals.
- Llengües. L’interès es focalitza en les llengües americanes “viables”: guaraní, quítxua, aimara, maputxe, nàhuatl i maia. Què pot aportar el cas català i el model “Europa” a aquestes llengües? Quines sinèrgies es poden establir? I què passa amb les llengües africanes?
- Migrants. Arreu del món els processos migratoris són una constant. I ho han estat al llarg de la història. Tots nosaltres provenim de migrants o som migrants nosaltres mateixos dintre de l’espai català, europeu o mundial. El tema és: els drets i deures dels migrants, les vivències personals i les identitats canviants.
- Medi ambient. Qualsevol (nou) model social i econòmic passa per establir una millor gestió del medi ambient. Quins seran els grans canvis individuals i col·lectius que seguirem? Quin model desenvoluparà Europa?

Què fem amb les masies?

Dintre de 30 anys ja no quedaran “unitats familiars agràries” (una denominació tècnica per a les famílies pageses tradicionals de tota la vida) a Catalunya. O en quedaran un grapat.
Una de les grans pèrdues que comporta aquest procés de pèrdua de pagesos és la destrucció de centenars i milers de masies escampades per tot el territori. És una gran pèrdua històrica i arquitectònica.
S’ha de reconèixer que hi ha algunes masies que no tenen un gran valor sigui perquè per a la seva construcció varen usar-se materials de poca qualitat o sigui perquè són relativament noves i es varen bastir en un moment de creixement demogràfic i de construcció de moltes “cases noves” al segle XIX-XX. Altres, en canvi, són veritables joies.
Hi hauria d’haver una legislació catalana favorable a mantenir el patrimoni rural encara que sigui convertint els antics masos en primeres i segones residències de ciutadans no vinculats al sector primari. La legislació hauria de permetre, sense massa problemes, expropiar les masies en evident estat d’abandonament. I especialment les masies amb més valor històric.
L’abandonament de les masies és un fenomen estès per tot Catalunya encara que hi ha algunes zones, com l’Empordà, on hi ha hagut, per gent de fora, més interès en la seva preservació.
A Osona, zona nord, hi ha casos de masies centenàries que clamen al cel:
- Cararac, a Sant Martí Sescorts - Santa Maria de Corcó, va ser dinamitada pel seu propietari malgrat haver estat catalogada dintre del patrimoni arquitectònic.
- Martorell, a Torelló, cau.
- Vinyoles, a Sant Pere de Torelló, s’enfonsa.
- Comermena, a Sant Martí Sescorts - Santa Maria de Corcó, cau.
S’hauria de fer una base de dades amb totes aquests masies en estat d’abandonament i amenaça de esfondrament per a possibilitar-ne la compravenda o l’expropiació. Poc importa l’origen dels nous propietaris. La qüestió és preservar el patrimoni i salvar la memòria.